enricramiro@hotmail.com

                                                                                                                      A Didín Puig

L’actual província de Shanxi a la Xina, que significa més enllà de les muntanyes de l’oest, fou abans l’estat de Jin durant l’època de les primaveres i les tardors (del 722 a. C al 481 a. C). Allí vivia un príncep que després de nombroses batalles anava a ser coronat emperador. Però, però..., li faltava un requisit imprescindible: casar-se.

No li venia molt en gana, però el poder era el poder, i va decidir fer un concurs entre totes les dones del món conegut per a veure quina seria digna de la seua proposta. Malgrat la lentitud de les comunicacions de l’època, la notícia corregué per tots els indrets a lloms dels milers d’emissaris que envià. Un d’ells arribà a Benimodo i esmorzà al bar Musical on contemplà les fotos dels directors de la banda mentre picotejava cacaus i tramussos,olivetes amb salmorra, l’entrepà corresponent i un “carajillo” cremat de rom amb la seua llima, granets de café i un trosset de canella en rama. I després penjà l’avís.

Una jove que es dedicava a netejar cases, va veure el pergamí amb el dibuix del príncep i es va enamorar.

Vengué tot el poc que tenia i se n’anà cap a Taiyuan, la capital de Shanxi, junt amb sa mare que no la deixava ni al sol ni a l’ombra per veure si la feia desistir de l’aventura. Tots els dies li deia el mateix raonament per si en sentir-lo més vegades, la feia recapacitar:

-          Filla meua, però què vas a fer allí? Totes les xiques més belles i riques del món mundial hi estaran. Lleva’t eixa idea del cap o et tornaràs boja.

I la filla, tots els dies li contestava el mateix perquè tenia molta paciència o seguia el camí del Dharma:

-          No, benvolguda mare. Ni estic ni em tornaré boja. L’amor és cec i tan sols vull estar almenys un moment a prop del príncep. Això em farà feliç i és la meua raó de viure.

I així un dia rere de l’altre fins arribar, després de moltes llunes a Taiyuan, a punt d’iniciar-se el concurs. La plaça i carrers dels voltants estaven plens com si anara a passar la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.

Isqué el príncep al balcó i els va dir després que es fera un profund silenci d’admiració:

-          Vaig a donar a cada una de vosaltres, una llavor. Aquella que em porte la flor més bella d’ací sis mesos, serà escollida per mi com a esposa i futura emperadriu de la Xina.

El temps passa volant i la nostra benimodolina no tenia sort amb la seua llavor perquè del test no eixia res. Passaren els sis mesos i res de res. Però el seu amor era més profund i a l’hora assenyalada es presentà junt amb les altres joves i les seues magnífiques flors.

Al passar el príncep, es fixà en ella i li va dir:

- Tu vas a ser la meua dona. Eres l’única que no m’ha enganyat i ha plantat la llavor estèril que vos vaig donar.

L’autenticitat és un gran valor, tant si vols casar-te com si no. Molt a sovint disfressem fins al límit les situacions, fora de qualsevol norma d’educació, fins convertir els fets o les reaccions en una mostra d’autèntica artificialitat i superficialitat. I així, eixim perdent totes i tots.

(Inspirat en  http://www.todohistorietas.com.ar/cuentosparapensar.htm#EPC )

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 17-4-2010

DESCARREGA-TE’L