enricramiro@hotmail.com

                                                                                                                      A Didín Puig

L’actual província de Shanxi a la Xina, que significa més enllà de les muntanyes de l’oest, fou abans l’estat de Jin durant l’època de les primaveres i les tardors (del 722 a. C al 481 a. C). Allí vivia un príncep que després de nombroses batalles anava a ser coronat emperador. Però, però..., li faltava un requisit imprescindible: casar-se.

No li venia molt en gana, però el poder era el poder, i va decidir fer un concurs entre totes les dones del món conegut per a veure quina seria digna de la seua proposta. Malgrat la lentitud de les comunicacions de l’època, la notícia corregué per tots els indrets a lloms dels milers d’emissaris que envià. Un d’ells arribà a Benimodo i esmorzà al bar Musical on contemplà les fotos dels directors de la banda mentre picotejava cacaus i tramussos,olivetes amb salmorra, l’entrepà corresponent i un “carajillo” cremat de rom amb la seua llima, granets de café i un trosset de canella en rama. I després penjà l’avís.

Una jove que es dedicava a netejar cases, va veure el pergamí amb el dibuix del príncep i es va enamorar.

Vengué tot el poc que tenia i se n’anà cap a Taiyuan, la capital de Shanxi, junt amb sa mare que no la deixava ni al sol ni a l’ombra per veure si la feia desistir de l’aventura. Tots els dies li deia el mateix raonament per si en sentir-lo més vegades, la feia recapacitar:

-          Filla meua, però què vas a fer allí? Totes les xiques més belles i riques del món mundial hi estaran. Lleva’t eixa idea del cap o et tornaràs boja.

I la filla, tots els dies li contestava el mateix perquè tenia molta paciència o seguia el camí del Dharma:

-          No, benvolguda mare. Ni estic ni em tornaré boja. L’amor és cec i tan sols vull estar almenys un moment a prop del príncep. Això em farà feliç i és la meua raó de viure.

I així un dia rere de l’altre fins arribar, després de moltes llunes a Taiyuan, a punt d’iniciar-se el concurs. La plaça i carrers dels voltants estaven plens com si anara a passar la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.

Isqué el príncep al balcó i els va dir després que es fera un profund silenci d’admiració:

-          Vaig a donar a cada una de vosaltres, una llavor. Aquella que em porte la flor més bella d’ací sis mesos, serà escollida per mi com a esposa i futura emperadriu de la Xina.

El temps passa volant i la nostra benimodolina no tenia sort amb la seua llavor perquè del test no eixia res. Passaren els sis mesos i res de res. Però el seu amor era més profund i a l’hora assenyalada es presentà junt amb les altres joves i les seues magnífiques flors.

Al passar el príncep, es fixà en ella i li va dir:

- Tu vas a ser la meua dona. Eres l’única que no m’ha enganyat i ha plantat la llavor estèril que vos vaig donar.

L’autenticitat és un gran valor, tant si vols casar-te com si no. Molt a sovint disfressem fins al límit les situacions, fora de qualsevol norma d’educació, fins convertir els fets o les reaccions en una mostra d’autèntica artificialitat i superficialitat. I així, eixim perdent totes i tots.

(Inspirat en  http://www.todohistorietas.com.ar/cuentosparapensar.htm#EPC )

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 17-4-2010

DESCARREGA-TE’L

enricramiro@hotmail.com

                                                                                                              A Pere Muñoz i Mariam Varea

Gavarda sempre ha estat a prop de Beneixida i Antella però la catastròfica pantanada de 1982 féu que es trencara la seua població i una majoria es posà a viure dalt de la muntanya, molt a prop d’Alberic. Allí vivia, a prop d’unes casetes unifamiliars que hi ha prop de l’antiga bateria napoleònica, una jove que es queixava als seus pares de forma contínua sobre la vida i la dificultat de totes les coses.

No sabia què fer de la seua vida i estava cansada de lluitar quan pràcticament encara no havia ni començat. Semblava que quan anava aclarint-se un problema, sempre n’apareixia un altre més complex.

Un bon dia, son pare que era xef d’un restaurant de la zona, se l’emportà al treball. Allí li va omplir tres olles amb aigua i les posà a foc molt fort. Prompte començaren a bullir les tres alhora. En una olla posà carlotes, en una altra va posar uns quants ous i en la tercera, posà grans de café. Les deixà bullir durant una bona estona sense dir-li res, i es posà a fer el menú del dia.

La filla, amb una paciència desconeguda en aquesta edat, l’esperà de forma impacient però controlada preguntant-se per a què estava fent això son pare. Al cap de vint minuts, el seu progenitor tornà a les olles i apagà el foc. Primer tragué les carlotes i les posà en un tassó, després féu el mateix amb els ous i per últim li tocà el torn al café, i li va dir a la seua filla:

-          Bonica, veus el que he fet?

-          I tant que sí. Porte molta estona veient-ho. Has cuit les carlotes, els ous i el café.

Va assentir amb el cap i li demanà a la seua jove filla que tocara les carlotes. Ella ho va fer i notà que estaven blanetes naturalment. Després li demanà que trencara els ous. Els llevà la closca i comprovà que estaven durs. Per últim, li demanà que tastara el café. I ella ho va fer amb un somriure mentre es delitava amb el seu aroma.

Com son pare es va quedar callat, ella li va preguntar:

-          I ara què, pare? Què significa tot açò?

-          Molt senzill. Has vist tres elements que s’han enfrontat a la mateixa adversitat: l’aigua bullint, però han reaccionat de forma diferent. La carlota arribà forta i s’ha fet blaneta; l’ou arriba dur per fora i líquid en el seu interior, i s’ha fet duret; i els grans de café? Doncs els grans de café han sigut els únics que després d’estar en contacte amb l’aigua bullint, amb la dificultat, l’han canviat i li han donat una aroma delitosa.

Ara et pregunte jo. Quan l’adversitat toque a la teua porta, com vas a respondre? Eres carlota, ou o café?

El gra de café canvia amb l’aigua bullint, l’element que li causa dolor. Pensa que quan l’aigua està en el punt d’ebullició alcança el seu millor sabor. Procura ser com el gra de café i quan les coses es posen pitjor, reacciona tu millor i fes que les coses del teu voltant milloren. Serà ben positiu per a tu i per a aquells que et volen, i pot ser pitjor per a aquells que no et tenen tanta estima.

(Inspirat en  http://webs.ono.com/gsb/advers.html).

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 10-4-2010

DESCARREGA-TE’L

enricramiro@hotmail.com

A Victorià Terol i el CRA Ribera Alta

Tico era una gràcia de persona. Li tenia molt d’amor als animals, però mai es decidia a comprar-ne un perquè li donava llàstima tindre’l tancat al pis. Que feliç seria amb casa de poble amb un pati i un terrat! Però als preus actuals de les vivendes, malgrat la crisi, no s’ho podia permetre ni a Nova York ni a Sant Joanet.

Un malaurat dia se li va morir la dona, i pot ser per la necessitat de companyia o d’estima, es va decidir a comprar-se algun animalet. Anà a la Fira d’Animàlia,on tenien tota mena de bestioles i així poder triar la il·lusió de la seua vida. Féu voltes i més voltes, fins que al final es quedà fix davant una gàbia de lloros molt especials.

Un era de vius colors, estava molt net i cantava extraordinàriament, mentre l’altre era malcarat, estava en un estat llastimós i sempre estava mut. Increïblement, el primer valia deu euros i el segon cinc-cents euros.

Quin dels dos triar? Semblava massa clar, però no es fiava. Segurament hi hauria “gat amagat”. No era normal eixa diferència de preu. El més barat tindria algun defecte i ara que s’havia decidit, tampoc era qüestió d’equivocar-se. Però el més car, se n’eixia del seu pressupost, però era una vegada era una vegada. Per altre costat, no sabia si valia la pena gastar-se tants diners per un capritxet. A més, estava segur que no tardaria algú en comprar el lloro car , mentre el més barat donava pena. I possiblement per eixa raó, hauria de comprar-lo.

Tot era donar-li voltes i més voltes, fins que es va fer l’hora de tancar i com no sabia ja què fer ni com ni on posar-se, es va decidir a parlar amb l’encarregat malgrat la seua timidesa:

- Escolte, quina diferència real hi ha entre els dos lloros?

- Doncs que el més barat canta, balla, puja i baixa la marraixa, i el més car, no. No hi ha cap altra.

- Aleshores, ja ho tinc clar: done’m el més barat

- Impossible, senyor. No puc vendre les dos aus per separat.

- Però... per què?

- És que van juntes.

- I si van juntes, com explica vosté una diferència de preu tan gran? I damunt el més lleig costa infinitament més que el més bonic i, a més no canta. Disculpe’m, però reconega que això no és massa normal, no és lògic. Sembla un cas jurídic o administratiu!

- Ah! No s’equivoque senyor. El lloro que troba lleig és el compositor.

Cal fixar-se en el contingut, no en la forma tan sols.  De vegades, l’envàs ens fa equivocar si ens quedem en la superfície i els ulls són molt fàcils d’enganyar.  Eixa és la clau de la manipulació actual que aprofita les presses quotidianes i l’excés d’informació per a que prengam decisions ràpides que en moltes ocasions estan ja previstes. Pot ser caldria reivindicar més una vida lenta i una major autenticitat.

(Inspirat en  JODOROWSKY, Alejandro (2006). La sabiduría de los cuentos. Barcelona. Obelisco. 7ª edició, p. 170. Història xina)   

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 3-4-2010

DESCARREGA-TE’L

enricramiro@hotmail.com

                                                                                              A l’institut de Guadassuar

Fa molts anys, una de les feines més importants era la tala d’arbres. La llenya donava combustible, calfava a l’hivern, proporcionava taules i cadires, servia per a coure el pa, per fer els menjars... A més a més, gràcies al seu treball els boscos estaven nets i hi havia pocs incendis. A la Garrofera de Guadassuar hi treballava un que tenia fama a l’Alcúdia, a Massalavés i també a l’estranger. Era un llenyater famós pel gran domini, habilitat i energia en l’ús de la destral.

Un jove que volia convertir-se en un gran llenyater, sentí parlar del millor dels llenyaters del país i decidí anar a aprendre.

- Vull ser el seu deixeble. Vull aprendre a tallar arbres com vosté.

El jove s’aplicà a aprendre les lliçons del mestre. Després d’algun temps va creure que ja estava preparat. Se sentia més fort, més àgil, i per suposat més jove que el seu mestre, i estava segur de vèncer fàcilment al vell llenyater. Així que el va desafiar en una competició de vuit hores per a saber quin dels dos podia tallar més arbres.

El mestre acceptà el desafiament, i el jove llenyater començà a tallar arbres amb un gran entusiasme i vigorositat. Entre arbre i arbre, mirava el seu mestre. Però la major part de les vegades, el veia assegut.

En caure el dia, per a gran sorpresa del jove, el vell mestre havia tallat molts més arbres que ell.

- Com pot ser? –es va sorprendre- Quasi totes les vegades que el mirava, vosté estava descansant.

- Descansar és important, però jo no estava descansant. Estava esmolant la meua destral. Eixa és la raó per la qual tu has perdut. El temps emprat en esmolar la destral és valuosament recompensat.

S’avança més sabent on es va que donant voltes. És per això que adquireix una gran categoria preparar-se allò que es va a fer i repassar-ho. Amb una simple i concentrada mirada o reflexió abans d’actuar, s’aconsegueix moltíssim.

Per tant, no per molt que ens angoixem aconseguirem més. Al contrari, el que cal és guardar un equilibri entre la meditació i l’acció.

(Inspirat en d’un conte de Paulo Cohelho llegit a Magia en la chistera. Cuentos http://www.sefcarm.es/documentos/2006/D/OMchistera.pdf) enricramiro@hotmail.com

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 27-3-2010

DESCARREGA-TE’L

enricramiro@hotmail.com

                                                                                  A Joan Andrés, Amali i Josep

Hi havia una vegada un país on els investigadors podien investigar i els professorat era admirat. En aquest país tan estrany i tan necessari, vivia una parella de científics, un de Polinyà de Xúquer i una de Sollana, que podien subsistir amb allò que cobraven. Feia temps que dedicaven els seus esforços a estudiar la intel·ligència humana a partir de l’evolució dels primats.

L’últim projecte era molt novedós. Pretenien analitzar la capacitat dels ximpanzés per a de resoldre un problema. Sabent que els agradaven els plàtans, en penjaren una bona rastrera molt a prop del sostre per a estudiar la seua reacció diària, però de forma que per molt que botaren, era impossible poder alcançar-los.

Passaren els dies i aquells animals no mostraven el mínim interés per la simbologia canària, malgrat les hipòtesis inicials que asseguraven que ho intentarien de totes les formes.

Com no volien donar-se per vençuts, idearen un pla que facilitaria el seu objectiu. Entraren per la nit i varen repartir per la sala unes caixes de cartró amb la idea que possiblement intentarien apilar-les a l’endemà i caurien a terra. Però al dia següent, res de res. No feren ni cas dels artilugis de cel·lulosa que els havien posat.

Això no podia quedar així, i amb un intent més de facilitar-los la feina els posaren unes peces de plàstic que ben enganxades es podia construir una escala i arribar als plàtans. I quan es despertaren els ximpanzés no feren ni cas. Continuaren la seua marxa diària sense mostrar el més mínim interés ni pels plàtans, ni per les caixes de cartró ni per les peces de plàstic.

I així estigueren dies i dies fins que es donaren per vençuts. Aleshores, de males maneres, entraren directament en la gàbia els dos científics per a retirar tots els trastos que havien posat. En eixe precís instant, Mico Perico i la Mona Ramona se’n pujaren als muscles dels dos científics, agafaren els plàtans i ho celebraren amb un gran festí davant la hipnòtica mirada d’aquells dos humans.

Conclusió... un problema aparentment complicat algunes vegades pot revelar-se molt senzill. I sobretot, cal esperar l’oportunitat apropiada i estar preparat per a l’ocasió. Cal investigar amb creativitat.

(Inspirat en d’un miniconte arribat per correu electrònic)

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 13-3-2010

DESCARREGA-TE’L

enricramiro@hotmail.com

                                                                                  A Paco Beltrán i Paco España

 Temps era temps i no fa molt, era normal veure pedreres a la comarca en indrets tan delicats com a prop del Castell dels Alcalans a Montserrat i de l’ermita de Sant Bertomeu a Corbera. Afortunadament els temps canvien i cada vegada les persones i els seus ajuntaments tenen més sensibilitat ecològica, tot i que hi ha excepcions que entre tots no hem de consentir.

El cas és que un bon dia un “xicon” ja maduret de Llaurí que anava amb la bici amunt i avall, perquè ja havia passat a la bona vida (s’havia jubilat), arribà a la pedrera de Montserrat.

Es quedà contemplant-la i com qui no fa, s’aproximà als treballadors amb ganes de xarrar una miqueta.

Primer va veure’n a un i li va dir:

- Què estàs fent?

- Que què estic fent? Doncs ja ho veus -li va respondre. Estic picant pedra com un presidiari, açò és una pura explotació. No hi ha dret. Treballem vuit hores i molt a sovint a la solana, arribem bruts a casa, destrossats i no hi ha dret. I...

I així anà descrivint les bondats de picar pedra i com és de meravellós el treball a l’aire lliure.

Impressionat per la conversa, el nostre “bicicleta”, anà a un altre home que hi havia un poc més endavant i li va fer la mateixa pregunta:

-. Què estàs fent?

I aquest li va respondre:

- Estic preparant les peces per a una gran catedral.

I és que cada persona pot tindre una visió distinta de la realitat fent el mateix treball. Està molt bé desfogar-se, però si volem canviar alguna cosa caldrà una acció major que “donar-li a la boca”. Si tan sols ens queixem de paraula, l’únic que aconseguirem és “garbellar aigua”.

Si pel contrari, ens queixem de vici, millor seria veure la part positiva del treball que realitzem. Pensem que tots els treballs són necessaris i importants i tots depenem uns d’altres... encara que cadascun d’ells tinga una part envejosa i també una part oculta.

(Inspirat en d’un conte llegit a Magia en la chistera. Cuentos. http://www.sefcarm.es/documentos/2006/D/OMchistera.pdf).

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 6-3-2010

DESCARREGA-TE’L

enricramiro@hotmail.com

                                                                                  A Roger Pons i Joan Herrero

Un home de cognom Zadig, que no era de Sumacàrcer, havia comprovat que durant el primer mes de matrimoni és la lluna de mel i el segon la lluna de fel. Així que, després de separar-se d’Azora, que tampoc era de Sumacàrcer, es dedicà a l’estudi de la natura i es va retirar a l’assut d’Antella molt a prop d’on està el local que tenen els piragüistes.

Un dia, passejant per una xopera a vora del riu Xúquer, va veure un grup de persones que venia corrent cap a ell.

-                      Escolte –preguntà qui anava davant- No ha vist el gos de la meua ama?

-                      És una gossa, no és una gos – va dir tot segur Zadig.

-                      Teniu raó. És una gossa.

-                      És una gossa molt xicoteta –afegí Zadig. Ha tingut gossets fa poc i coixeja de la pota esquerra.

-                      Aleshores, l’ha vist, no? –digueren al mateix temps diverses persones.

-                      Doncs, no –respongué Zadig. En la meua vida l’he vista.

No es quedaren convençuts però pensaren que era millor no discutir i anar a denunciar-lo directament al “cuartelillo” de la guàrdia civil que hi ha a Càrcer.

A les poques hores es personà una parella de la benemèrita a cavall, van agafar Zadig i se l’emportaren al poble veí. La justícia també va actuar de forma diligent com té per costum en certes ocasions, i Zadig no tingué més remei que pagar una bona multa. Però quan eixia per la porta del jutjat, vingué la tia Ramona amb la gossa que estava en sa casa d’autoconvidada. El braç legislatiu i el braç executor no tingueren més remei que rebaixar-li la sanció a Zadig, confirmant, però, que havia mentit. Aleshores, Zadig, que continuava sense ser de Sumacàrcer els va dir:

-                      Venerables amics. Jo no coneixia aquesta gossa però vaig veure les seues petjades i vaig deduir que era menuda i acabava de parir. A més, els solcs lleugers i llargs, impresos a la terra entre les seues petjades corresponien a uns pits que s’arrossegaven per terra. Altres petjades contínues a l’ esquerra demostraven que anava coixa.

Tots quedaren admirats i li perdonaven la multa. Tanmateix Zadig, que mai fou de Sumacàrcer, comprovà com de perillós pot resultar pensar massa.

Pot ser Zadig ja ha comentat ell mateix el conte i per tant, sobren paraules. I si en faltava alguna, com diu Forges: “Pense, doncs moleste”. Algú creu que no? A ben segur que totes i tots tenim alguna història real sobre el tema.

Reflexionar ens diferencia dels altres animals, i això és independent del currículum que una persona tinga.

(Inspirat en del conte “El perro y el caballo”, llegit a http://ficus.pntic.mec.es/jmas0085/voltaire.htm#El perro y el caballo)

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 27-2-2010

DESCARREGA-TE’L

Dedicat a les escriptores i escriptors de la Ribera

Temps era temps quan les espardenyes badallaven i els interessos de la grip A no existien. Allà perdut en el Tíbet, un país de l’orient més enllà de Benicull, vivia un savi molt savi en una muntanya llunyana molt llunyana. Es dedicava a la reflexió i posseïa una gran saviesa. Tan sols baixava a Castelló de la Ribera una vegada a l’any (o dos, si plovia molt), quan era el dia de la independència. Aleshores, tots els habitants es concentraven a la Plaça Major i sentien les seues paraules, li feien preguntes i ell les contestava sense equivocar-se ni una sola vegada.

 Un parell de joves molt amants de la broma, pensaren a gastar-li’n una de ben grossa al savi molt savi que vivia en una muntanya llunyana, molt llunyana. Tanmateix, tot era donar-li voltes i més voltes i no trobaven res que els donara la seguretat de posar-lo en ridícul davant de totes i tots. Però com el que la segueix, l’aconsegueix, a la fi trobaren la solució. Agafarien una papallona entre les dues mans i li dirien al savi molt savi que vivia en una muntanya llunyana, molt llunyana:

-          És viva o és morta la papallona?

Si deia que era viva, la xafarien de forma dissimulada entre les dues mans, i si deia que era morta, la deixarien volar. D’aquesta manera, segur que el feien fracassar.

I com el temps vola que dóna gust o disgust, arribà el dia de la independència i el savi molt savi que vivia en una muntanya llunyana molt llunyana, baixà a la ciutat i es trobaren totes i tots a la Plaça Major. Esperaren els discursos, les preguntes i les respostes fins al final, i quan estava a punt d’acabar-se l’espectacle alçaren la mà i amb grans salutacions li digueren:

- Savi molt savi que vius en una muntanya llunyana, molt llunyana, la papallona que tenim a les mans, és viva o és morta?

I el savi molt savi que vivia en una muntanya llunyana, molt llunyana, es quedà mirant-los i els va contestar:

- La solució la teniu en les vostres mans.

I és així com dia rere dia tenim a les nostres mans moltes solucions però preferim mirar a un altre costat. Possiblement si obrírem les mans o les ajuntàrem, avançaríem i el nostre món seria un poquet millor. Això no vol dir que tot depén de nosaltres, però tampoc vol dir que hem de culpar als demés de tot allò que ens passa. Siga el problema que siga, nosaltres tenim molt a dir i sobretot fer.

(Inspirat en d’un conte escoltat a Maite Medina el va sentir de Nélida Zaitegui)

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 20-2-2010

DESCARREGA-TE’L

enricramiro@hotmail.com

                                                                                  A Llorenç Gimeno i Lluís Cases

Un jove de la ciutat, molt progre ell, se n’anà al camp a viure, exactament entre Torís i Montserrat. Volia redescobrir els seus orígens, respirar aire pur i dedicar-se a l’agricultura ecològica. Notava a faltar l’olor fresca de la de la brossa recent mullada, el treball manual, la terra donant-li fruits, els arbres, els animals i tantes i tantes coses que recordava dels seus avantpassats.

Se n’anà al poble que l’havia vist nàixer ja feia un grapat d’anys i li comprà un ase a un vell llaurador per 100 euros. L’ancià acordà entregar-li l’animal al dia següent, però arribà l’endemà i li va dir:

- Ho sent, fill meu però tinc males notícies. L’ase ha mort. Ja feia setmanes que estava un poc delicat però pensava que eren coses de l’edat i això. El cas és que no ha pogut passar del dissabte i es quedà tot d’una peça.

- Bé, què anem a fer! Aleshores torne’m els diners.

- No puc, xicon, ja me’ls he gastat. Ho sent. Tenia deutes i no m’agrada deure diners a ningú, així que vaig agafar els gallets * i com si em cremaren, els vaig repartir.

- Bé, doncs entregue’m l’ase encara que estiga mort.

- I per a què? Què vas a fer amb ell?

- El vaig a rifar tot sencer.

- Estàs boig! Com vas a rifar un ase mort?

- És que no vaig a dir-li a ningú que està mort, per suposat. Done-me’l i ja veurem.

Un mes després d’aquest succés, es tornaren a trobar el vell llaurador i el jove comprador. I aquest li va preguntar al de la ciutat:

- Què passà amb l’ase mort?

- Doncs molt fàcil: el vaig rifar. Vaig vendre 500 paperetes a 2 euros i en vaig guanyar 998.

- I ningú es queixà?

- Sols el guanyador, però a ell li vaig tornar els 2 euros de la seua papereta. I tots contents!

* Gallets: una mena de cèntims d’euro.

Aquest és un exemple de com convertir una situació desfavorable en un èxit o de com reaccionar davant d’un fet inesperat. La imaginació i la creativitat són unes bones eines que poden compensar altres necessitats o situacions negatives.

 (Inspirat en de “Lecciones de estrategia comercial”, powwerpoint arribat per internet).

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 13-2-2010

DESCARREGA-TE’L

enricramiro@hotmail.com

                                                                       A Maria Giner, Vicent Pons i Ricard Espí

Nicola era un condemnat a cadena perpètua per assassinat premeditat. Ho havia fet i refet en diverses ocaions. Havia tingut una mala infantesa, una pitjor adolescència i quan es fa fer jove no tenia res a perdre i tingué la mala sort que el pillara la guàrdia civil de Carlet. A la presó va entrar amb por i desconcertat, però al poc de temps s’uní a una colleta i acabà sent el cap de la mateixa. Aprengué tot el que ni s’imaginava, féu bons contactes i en poc de temps també féu negocis i grans negocis. El gran problema és que li quedaven molts anys per davant i això el condicionava molt. Després de pensar-ho molt i preparar-ho més, un bon dia es va escapar de la presó després d’haver estat 22 anys tancat.

En fugir, va entrar en una casa on dormia una jove parella. No li va costar gens ni miqueta, lligar a l’home en una cadira i a la dona en el llit, tots dos ben fort. A continuació aproximà la seua cara al coll de la dona de forma lenta i suau, però en sentir un soroll, va eixir corrents de l’habitació amb el seu natural impuls violent.

Arrossegant ràpidament la cadira i com podia, el marit s’apropà desesperadament a la seua dona i li va dir:

- Amor meu, sembla que aquest home no ha vist una dona en molts anys. L’he vist amb intenció de besar-te o a saber què més i, aprofitant que ha eixit, vull demanar-te que cooperes amb ell i faces tot el que et demane. Si vol tindre sexe amb tu, deixa’t i fes com si t’agradara. Per favor, no el faces enfadar. Pensa que les nostres vides depenen d’això. Sigues forta, vida meua. Jo et vull molt, t’ho perdonaré i ja ens recuperarem. D’ací poc tot haurà passat i se n’haurem oblidat.

La jove li va contestar:

- Benvolgut amor meu. Estic molt agraïda que penses així i m’alegra. Efectivament, eixe home sembla que no haja vist una dona en molts anys, però he d’explicar-te que no estava besant el meu coll ni acaronant-me ni crec que tinga intencions de tindre sexe amb mi. Estava dient-me a l’oïda que tu li agradaves i volia saber si guardava la vaselina al lavabo. Sigues fort vida meua! Jo també t’estime!

No estar informat de forma verídica pot tindre serioses conseqüències. La informació ràpida i exacta és fonamental per a sortejar amb èxit l’atac de la competència deslleial i així evitar sorpreses desagradables. Abans de parlar, procura conèixer bé les persones i tindre tota la documentació necessària. No et fies tan sols de les teues intuïcions.

(Inspirat en de “Lecciones de estrategia comercial”, powwerpoint arribat per internet).enricramiro@hotmail.com

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 6-2-2010

DESCARREGA-TE’L

enricramiro@hotmail.com

A Vicent Climent i la XIIIª Assemblea d’Història de la Ribera

Molt s’ha escrit sobre Jaume I i la conquesta de València. En unes ocasions de forma més
heroica i en altres d’una forma més anecdòtica, però poques persones coneixen el “Llibròrum de
Llombai”, o “Llombai Llibrereison “ (sic) si ho posen en anglés (en alguns documents pot
aparéixer també com a Llibrorum of Llombai). Però Guillem sí que l’havia llegit perquè son
pare havia col·laborat sempre en l’Assemblea d’Història de la Ribera i així mateix, coneixia
totes les llibreries de vell de la capital del país i d’altres ciutats.
En aquest volum, es narra una història totalment diferent a la tradicional de l’oroneta i la tenda
de campanya, i totalment diferent al documentat llibre d’Antoni Furió, i totalment diferent al
“Temps de conquesta” d’Enric Lluch i molt diferent inclús al “Llibre dels Fets” encara que
l’haja actualitzat Paco Machirant.
En aquest llibre desconegut, misteriós i impenetrable, ens descobreix que Jaume I fracassà en la
captura de la ciutat que després seria doblement lleial. En aquell temps aleshores manava del
cap i casal una dona que posseïa grans qualitats. És cert que el rei conqueridor estigué al Puig i
que assetjà la ciutat una i altra vegada, i no es cansava. I és cert que muralles endins la situació
era terrible. Els musulmans patien malalties, incendis i destrosses contínues, la fam i la
desolació estaven generalitzades però el seu valor anava paral·lel a les seues desgràcies en el
camp de batalla.
Arribà un moment, però, que la situació es va fer insuportable, fins al punt que tan sols quedava
una vedella en tota la ciutat per a menjar. Es reuniren els notables de la vila i anaren a parlar
amb Iman, la seua líder, per a veure com podien pactar la rendició. Ella els va rebre i els va dir:
- No us preocupeu. Agafeu la vedella, féu una bona fogata vora les muralles, torreu la
carn i tireu-li-la als cristians.
- Es quedaren bocabadats i després d’algunes hores sense poder tancar la boca d’emoció,
se n’anaren a fer allò que els havia dit.
En veure els cristians volar els entrecots des de les torres i els merlets, pensaren que no hi havia
res a fer amb Iman i els musulmans, i es retiraren fins millors temps.

La imaginació és una gran arma i més en temps de crisi i quan hi ha problemes. La
resistència sempre és millor fer-la amb alegria, sobretot de muralles endins. Així
serà més fàcil la victòria o menys dura la derrota. No creus?

(Inspirat en JODOROWSKY, Alejandro (2006). La sabiduría de los cuentos. Barcelona. Obelisco. 7ª edició, p.167. Història xina).

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 30-1-2010

DESCARREGA-TE'L

enricramiro@hotmaill.com

A Eduard Bueno

Un xic d’Algemesí entrà en una farmàcia i li va dir al farmacèutic:
- Per favor, done’m un preservatiu. La meua núvia m’ha invitat aquesta nit a sopar en la
seua casa i està que es desfà per mi. M’imagine el que pretén i vull estar preparat, així
que aquesta nit pretenc calmar-la però amb seguretat.
El boticari li despatxà el preservatiu i quan el jove anava a eixir, tornà sobre els seus
passos i li va dir:
- Estic pensant que serà millor que me’n done un altre. M’ha ensenyat la fotografia de la
germana, que és un bombó, i no sé què pot passar. Sembla que fa uns creuaments de
cames que se li pot veure fins al fons de tot, i com vaig a sopar en sa casa, doncs mai se
sap i no vull perdre cap oportunitat..
Agafà un segon preservatiu i se n’anà, però quan estava a la porta, pensà un moment i...
- Mire, disculpe’m per favor. Done-me’n un altre més. La veritat és que la mare de la
meua xica, està de mort. És madura però va al gimnàs, el seu marit no li fa molt de cas
pel que m’han contat, i les vegades que he anat a casa de la meua núvia, quan no està
ella davant em fa unes insinuacions que... i clar, cal portar reserves per si de càs.
A les poques hores, es trobaren a ca la núvia. Arribà l’hora del sopar, van seure a la
taula i el xic tenia al costat la seua enamorada, a l’altre la germana, i davant la mare. En
eixe moment arribà son pare, i aleshores el xic baixà el cap i començà a beneir la taula:
- Senyor, te donem les gràcies pels aliments... Beneeix a tots... I perdona’ns si en alguna
cosa t’hem ofés...
Passà un minut i el xic continuava resant:
- I gràcies Senyor pel treball que tenim i per la salut, i...!
Als deu minuts d’oracions i oracions, la núvia li va dir amb veu baixa:
- No sabia que fores tan religiós...
- Ni jo que ton pare fóra farmacèutic!

És important que no comentem tots els detalls d’allò que anem a fer, perquè la
falta de confidencialitat pot destruir les relacions o entrebancar els nostres
objectius. Cal ser prudent, dialogant i afectuós però sense contar intimitats.

(Inspirat en “Lecciones de estrategia comercial”, powwerpoint arribat per internet)

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 23-1-2010

DESCARREGA-TE'L

enricramiro@hotmail.com

A Josep Franco

Era una jove empresa de Sueca que tenia molt d’èxit. Possiblement una de les
explicacions era el bon ambient que es respirava a la feina. No hi havia massa
diferències entre els treballadors, possiblement perquè es tractava d’una cooperativa. De
fet, un dels costums era anar-se’n a esmorzar diàriament per grups sense importar la
categoria jeràrquica.
Un bon dia, un venedor, un administratiu i el gerent van anar a recuperar forces a mitjan
matí, i en creuar la carretera, tirada a terra, es varen trobar una llàntia d’oli però
totalment nova i lluent. L’agafaren i efectivament pesava, però en desenroscar el tap, va
aparéixer un Geni envoltat en un núvol de polseguera d’arròs, i parlant en valencià (com
no) els va dir:
- Sóc el Geni de la Marjal, i com normalment atorgue tres desitjos quan algú em troba,
en vaig a donar un a cadascun de vosaltres perquè em dóna la impressió que formeu part
d’una cooperativa, els va dir.
- A mi, a mi el primer! Jo primer! Cridava de forma desesperada l’administratiu. I sense
deixar de parlar als altres i alçant la veu fins que el sentiren els de Cullera, va dir:
- Vull estar de vacances al Carib i... puff! , va desaparéixer com un somni.
Tot meravellat, el venedor alçà la veu més encara:
- Ara a mi! Ara a mi! Ara a mi!Vull estar a Hawai descansant en la platja amb la meua
massatgista personal, amb una inesgotable provisió de cervesa i amb una top model, i...
puff! En acabar-se-li l’oxigen per a poder acabar la frase, va desaparéixer també!
El gerent de l’empresa, home de fortes conviccions però de modals lents i reflexius,
estava bocabadat i sense poder dir ni “mu”. Mai havia vist res semblant i encara no s’ho
podia creure el que li estava passant.
Bé, ara et toca a tu, li va dir el Geni de la Marjal.
- Doncs, doncs, doncs... jo aleshores vull que eixos dos tornen a treballar després de
l’esmorzar, diu el gerent.

No cal tindre pressa de parlar. Dir la primera paraula no sempre és el millor. Val
la pena, reflexionar en cada moment i esperar-se a tindre tota la informació
necessària o mínima per a poder expressar-se i més, si està al costat qui mana.
Qui parla l’últim...

(Inspirat en Lecciones de estrategia comercial, powwerpoint arribat per internet)

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 16-1-2010

DESCARREGA-TE'L

enricramiro@hotmail.com

A Empar Moreno i Jaume

Hi havia un gurú, a l’ Índia, que tenia molts deixebles, igual com passa amb l’Islam i
menys entre els cristians. I entre ells, va córrer el costum d’imitar al seu mestre perquè
creien que així heretarien la seua santedat i saviesa. Imitaven les seues poses, com
parlava, com menjava, com saludava, el que llegia... Tot el que feia. Ell ja els hi havia
dit que la qüestió no era eixa, que no es tractava de reproduir la seua vida, però no li
feien gens però gens ni miqueta de cas.
Un dia el mestre anà a estiuejar a Alginet, molt a prop de l’Almaguer i va
baixar cap a la font amb un xicotet recipient, per a fer les seues ablucions. No sé si
ho sabeu, però es tracta d’una purificació religiosa d’una persona per mitjà d’un
líquid, gairebé sempre aigua, basada en la creença que la neteja corporal i exterior
aconsegueix la neteja espiritual i interior necessària per a tractar amb la divinitat.
És practicada a totes les religions orientals. Els budistes les utilitzen entre altres
ocasions, en la cerimònia d'ingrés a la vida monàstica. A l'hinduisme, és practicada
en forma d'aspersió o en forma de bany, especialment per immersió en un riu sagrat
(per exemple el Ganges). També l'Antic Testament assenyala una sèrie de ritus per a
retornar a l'estat de puresa ritual: el sacerdot havia de rentar-se els peus i les mans
abans de pujar a l'altar, tot el cos abans d'ésser consagrat, les mans abans de menjar,
etc. Entre els musulmans és prescrita per l'Alcorà abans de l'oració i en cas de falta
d'aigua pot fer-se amb sorra o pols. El baptisme cristià és una ablució inspirada,
segons el Nou Testament, en la que impartia Joan Baptista al riu Jordà.
Tornem on estàvem. Total, que en començar a fer l’ablució, recordà que per allí
hi havia lladres i decidí soterrar el recipient i fer un xicotet muntó d'arena per a recordar
on l'havia deixat. Després, es va ficar en el riu a fer les ablucions pertinents. Aleshores,
van arribar els deixebles i l'única cosa que van veure era que el mestre feia un muntonet
d'arena, i es van posar tots a fer muntonets d'arena. Quan el mestre va eixir del riu i va
anar a buscar el seu recipient, es va trobar amb centenars de muntonets d'arena i va
tindre gran però que molt gran treball per a trobar el seu recipient. Inclús hi ha qui diu
que el deixà perdre.
 

Cada persona ha de buscar el seu camí personal, doncs copiar sense pensar, no serveix per
a res. Podem aprendre de totes i de tots però contextualitzant el missatge i adaptant-lo a la
nostra realitat.

(Inspirat en un conte tramés per Empar Moreno)

DESCARREGA-TE'L

 enricramiro@hotmail.com

A Josep Chaqués i Rosalia

No cal dir que sempre no han existit els vehicles a motor i inclús quan existien, no tots hi podien
accedir, ni als privats ni als públics. El cas és que una família de Benifaió que tradicionalment
anava a treballar a França, quan venia el Nadal, tornaven sempre cap a casa, i ho feien
acompanyats de l’ase.
El pare, que ja era major, anava damunt de l’animal per la seua edat i pel respecte que abans
tenien els descendents als pares, mentre el fill que era jove i feia pilates, caminava a bon pas i
algú que els va veure passar, els va dir:
- No li dóna pena que el seu fill vaja caminant? Quina poca vergonya de pare! Després no es
queixe si el seu fill no vol saber res de vosté i l’envia a l’asil!
El pare es quedà mirant el seu fill i malgrat les seues protestes, el va convèncer per a que
canviaren i ell passà a caminar.
Però un poc més endavant, algú li va dir:
- Xiquet, no te dóna vergonya que ton pare vaja caminant? És que no tens una miqueta de
coneixement? Tu que eres fort vas en l’ase i ell que ja té edat, ha d’anar a peu?
Aleshores i després de xarrar-ho entre els dos, optaren per caminar tots dos i així que descansara
el pobre animal que els havia portat des del país gàl·lic.
Però un poc més endavant, algú va comentar:
- Mira que són bajoques. Porten un ase i no l’aprofiten per a pujar el pendent. Tenen un
cervell de garrofa i s’encallaven de tant de riure de l’un i de l’altre.
Total, que després de rumiar-ho una estona, comprengueren que ja havien deixat descansar a
l’ase, que era un animal de càrrega i per això se l’havien emportat a França i que pot ser tenien
raó i era una llàstima desaprofitar-lo.
Així, que va pujar el pare i el fill damunt l’ase.
Però un poc més endavant, algú va dir:
- Pobre ase, mira com abusen de l’animalet! Serà possible? És per a denunciar-los i
tancar-los a la presó als dos!
 

Qualsevol que vulga criticar-nos, sempre trobarà un motiu. Inclús hi haurà gent que ens
tindrà mania i enveja sense nosaltres fer res. No cal fer cas a tots, sinó a aquells que ens
volen. Es podran equivocar, però almenys intentaran fer-ho pel nostre bé.

(Inspirat en Magia en la chistera. Cuentos. http://www.sefcarm.es/documentos/2006/D/OMchistera.pdf)

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 26-12-2009

DESCARREGA-TE'L

enricramiro@hotmail.com

A Pere Calpe i Paqui Talens

Una atractiva dona de negocis de la capital estava al portet del Perelló, de moment terme de
Sueca, quan arribà una barca amb un tripulant ben carregat de peix per a la subhasta que es fa de
vesprada. L’home destacava per la seua veterania i experiència a l’hora d’atracar al port i
manipular el peix, al temps que per la seua bohomia i costum d’aquest país de saludar a la gent.
Un poc impressionada la forastera per la naturalitat i generositat en la conversa, s’atreví a
felicitar al pescador per la (intuïtiva) qualitat del peix que pressuposava i a preguntar-li amb el
reduït valencià de que disposava pel temps que li havia costat en pescar-lo.
L’indígena amb la natural socarronia de la Ribera, li va amollar:
- Oh, només ha sigut una estoneta. Anar i vindre, i poc més!
- Oh! I per què no s’ha quedat més temps per a poder agafar més peixos?
- I per a què vull més peixos? Amb aquests, en tinc prou per a la família.
- Però, i per a què vol tant de temps ací a terra, sense fer res?
- Dona, per a fruir de la vida. M’alce tard, pesque un poc i menge d’allò que em dóna la
mar, vinc i faig la migdiada, m’alce i jugue un poc amb els meus fills, vaig al casino a
veure els meus amics, prenem un vermudet i toquen la guitarra. Vaig a casa i preparem
el sopar, i acabem amb una bona pel·lícula o la sèrie que toque, i a dormir. La veritat és
que tinc una vida plena i molt ocupada.
Vist que hi havia matèria de sobra per a la conversa, l’empresària li va dir:
- Mire vosté. Sóc graduada de la Universitat de València i tinc un màster a Harvard i el
podria ajudar. Pense que hauria de dedicar més temps a la pesca i amb el temps,
arreplegar diners i comprar-se una barca més gran o vàries barques. D’ací, pot posar una
fàbrica de conserves i anar-se’n a València i expandir-se per tot el país.
- I quant de temps em costaria fer tot açò?
- Home, si tot va bé uns deu anys, més o menys.
- I després, què?
- Ací està el millor: vendre l’empresa i fer-se molt ric.
- I tant ric, per a què?
- Doncs per anar-se’n a descansar a un poble menut, jugar amb els néts, fer la migdiada,
anar amb els amics, prendre el vermudet que li agrada i toca la guitarra.
- I si ja faig tot açò, per a què he d’esperar deu anys?
 

Pot ser no fa falta fer tantes coses i gaudir més la vida. Pot ser tan sols en tenim
una i de vegades no l'aprofitem suficientment.

(Inspirat en un correu arribat per internet, tramés per Paqui Talens i Pere Calpe)

Editat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 19-12-2009

DESCARREGA-TE'L

enricramiro@hotmail.com

                                                                                                          A Miquel Alandete

Una pobreta molt pobreta vivia en un llogaret anomenat Carcaixent amb poques pedres i alguna paret. Al llogaret hi ha havia una taverna on els nobles solien passar el temps quan es ponia el sol i així trobar alguna distracció. Ja se sap que l’estar ociós dóna peu a mals pensaments i els aristòcrates procuren no caure en eixes temptacions.

El cas és que cada nit, a les 9 en punt ni més ni menys, la mendicant entrava a la taverna i s’aproximava a la taula dels senyorets. Aquests com ho sabien i ja era tradició, li feien un lloc ràpidament i tots els dies li feien el mateix: li col·locaven damunt la taula una moneda menuda d'argent de 10 sous i una altra gran d'or de 100 sous i li deien:

- A veure, ací tens dues monedes. Tria la que vulgues i te la quedes.

La pobreta molt pobreta sempre triava la moneda de 10 sous d’argent, mirava els nobles, se la ficava a la butxaca i se n'anava cap a la porta ben ràpidament. De camí cap a l’eixida, tots aquests senyorets tan nobles i renobles l’escopien i en feien burla, al temps que reien i donaven cops a la taula.

Una nit, un noble que no participava en el joc (sempre hi ha algú), li va preguntar per què sempre triava la moneda més menuda i no la d'or. Li va explicar que no era lògic que ho fera, doncs la d’or valia molt però que molt més, i que a ell no li pareixia bé que es burlaren d’una persona i l’escopiren per la seua ignorància.

Aleshores, la pobreta molt pobreta li va explicar la seua visió de la història. Li va dir que si triava la moneda d'or alguna vegada, els nobles deixarien de fer el joc i no tindria res. El noble li preguntà si no l'ofenien els insults, les burles i les salivades. La pobreta molt pobreta li va dir que els qui s'haurien d'ofendre eren els nobles, però l’aristòcrata no entenia res de res. És molt senzill, va contestar la medicant.

-         Els nobles es burlen de la meua ignorància perquè cada dia trie la moneda menys valuosa, però d’eixa forma m’estan mantenint i jo m'estime més fer creure que sóc   ignorant que no ser ignorant i creure'm intel·ligent.

Pot ser algun dia heu trobat o trobareu gent que es pensa ser molt intel·ligent, quan en realitat és una gran ignorant que li està fent el joc a d’altres que són els qui s’aprofiten d’ella. I al revés, pot ser algun dia heu trobat o trobareu gent molt senzilla, plana i natural amb una gran intel·ligència. I és que els envasos no són el contingut.

El camí més curt no és el recte.  No ho demanes tot si vols aconseguir alguna cosa.

(Inspirat en un conte escoltat a Miquel Alandete)

Editat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 12-12-2009

DESCARREGA-TE'L

enricramiro@hotmail.com

A Mireia Gandia

Això era una vegada una parella molt lleugera que vivia a una ciutat del nostre país, exactament a Vila-real, molt a prop del Carrer Blasco Ibáñez a un pas de l’estadi del Madrigal. Eren joves i ben moderns. Habitaven un preciós adossat de dues plantes amb garatge a un mig soterrani que compartien amb un xicotet celler i un taller de bricolatge.

Tenien per costum en arribar de treballar, donar-se un dutxa i ja ben endreçat, col·laborar els dos en les feines de la casa. I així passà que un bon dia, el xic anava a entrar en la dutxa mentre la seua dona estava acabant d’eixugar-se el cabell. Just en eixe instant, i com ens haurà passat possiblement més d’una vegada, sonà el timbre de la porta.

Després d’alguns segons de dubte i altres de pensaments no massa agradables, ambdós decidiren que aniria ella, de forma que es posà el barnús i es dirigí cap a la porta. Després de mirar a veure qui era, s’adonà que era el veí del costat i com tenien una certa confiança, li obrí.

Abans que ella pronunciara cap paraula, el veí li va dir:

- Et done 1000 euros si deixes caure el barnús a terra.

La xica entre somrient i incrèdula, va veure els dos bitllets de 500 euros que portava a la mà i com era cinturó negre de karate, pensà uns segons i es va decidir. Deixà caure el barnús i es quedà nueta front al veí. Després de contemplar-la uns segons, el veí complí la seua paraula i li donà els bitllets..

Encara desorientada, tancà la porta ràpidament, es posà de nou el barnús i tornà al bany a eixugar-se el baell, dubtant de si contar-li o no la veritat a la seua parella.

Quan arribà, el xic li preguntà qui havia tocat el timbre. I ella va respondre sense donar-li importància:

- El veí del costat..

I aleshores, l’home li afegí tot content:

- Ah! I t’ha tornat els 1000 euros que li vaig deixar?

La coordinació és molt important. Ho és entre la parella, ho és amb les filles i els fills, ho és amb les companyes i companys de treball, entre els empleats i entre els caps, o siga entre tots. Si hi ha una bona comunicació, s’evitaran possiblement més d’una situació desagradable i de risc. En resum, cal estar coordinat.

 (Inspirat en una història apareguda a “Lecciones de estrategia comercial”, powwerpoint per internet)

Editat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 5-12-2009

DESCARREGA-TE'L

enricramiro@hotmail.com

 A Pilar Morant

Un rector anava conduint  a prop de Benimuslem, quan va veure una jove monja parada al costat de la carretera esperant l’autobús. Evidentment, una persona formada en la caritat i la bondat, no podia deixar passar eixa oportunitat de fer el bé. El rector parà i li va oferir portar-la al poble més pròxim. La monja acceptà la mar de contenta i posà el seu equipatge al seient de darrere. En seure, la seua falda s’estirà cap a dalt i deixà veure unes cames molt boniques.

Quan el rector se n’adonà poc de temps després de l’esdeveniment, quasi ocorregué un accident. Aconseguí controlar el cotxe, però no pogué resistir la temptació, posà la mà en la cama de la jove monja, va notar la seua suavitat i sentí un gran plaer.

Ella el mirà de dalt a baix i li va dir:

- Pare, per favor, recorde el Salm 129.

Aleshores, el rector retirà ràpidament la seua mà i demanà disculpes, però els seus ulls es resistien a deixar de mirar la cama. De fet, poc després, la seua mà botà de la palanca de canvi al genoll de la monja amb un reflex inconscient.

- Pare, li demane per favor, que recorde el Salm 129, reiterà la jove monja.

El rector, contrariat, retirà novament la mà i tractà de disculpar-se:

- La carn és dèbil, germana... No m’ho tinga en compte i faça el favor de comprendre’m.

Entre mirades i dèbils aproximacions carnoses varen recórrer el trajecte. Arribaren a la destinació i ella mirà al rector ben significativament, al temps que li agraïa el favor d’haver-la aproximat al seu poble.

El rector continuà el seu viatge de forma accelerada i quan arribà a sa casa, se n’anà corrents a veure el que deia el Salm 129.

Salm 129: “Segueix endavant i intenta-ho. Arribaràs a la glòria.”

Estigues informat al màxim sobre temes relacionats amb el teu treball o t’exposes a perdre grans oportunitats. La formació permanent és imprescindible en la societat actual, tant si treballes com a funcionari, botiguer, comercial, a casa, al camp, a la mar, o més encara com a delinqüent.

(Inspirat en “Lecciones de estrategia comercial”, powwerpoint arribat per internet)

Editat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 28-11-2009

DESCARREGA-TE'L

enricramiro@hotmail.com

A Maite Medina

Això era una persona de Cullera que volia plantar bambú en un terreny que tenia a prop de la platja per a donar-li alguna utilitat, ja que la terra no valia res i ningú se la volia quedar (i no ha passat tant de temps, eh?). Pensava l’home que creixeria ràpid, no li donaria massa feina el mantindre’l i com és fort, resistiria les intempèries de l’oratge.

- Total, són canyes i segur que s’escampen per tot arreu immediatament.

Es va informar preguntant a veïnes i veïns, llauradors i botiguers i fins i tot anà a la Cooperativa del poble on li havien comentat que hi havia gent jove molt assabentada. A la fi, anà a casa d’un afamat venedor de bambú de la Xina i li va demanar que li venguera les millors llavors que tenia. No volia qualsevol cosa, no. Havien de ser les més bones del món.

L’home li contestà que el bambú generalment no es planta amb llavors sinó amb rizomes per a que arrelen millor i que tots els que tenia eren els millors del món. Carregà amb ells, els va plantar i després de passar un any, no va eixir res.

Un poc decebut, tornà a casa de l’afamat venedor de bambú i li va demanar uns altres rizomes, però que foren els millors dels millors dels millors. No importava el preu. Tenia il·lusió i diners. I aleshores, el venedor de bambú li va vendre els mateixos rizomes però deu vegades més cars, com passa en al vida real. Passà un any i no va eixir res de res.

Anà una tercera vegada, i un quarta, i una cinquena i una sisena i res de res, però res de res. I com sempre, el venedor de bambú li venia els mateixos rizomes incrementats de preu, amb moltes bones raons i històries sobre la seua procedència i històries per a no dormir. A la setena es va jurar i perjurar que seria l’ultima vegada en anar, doncs ja portava molts viatges, molts diners i sobretot estava cansat. I tampoc, res de res.

Frustrat i apenat, va decidir abandonar per sempre més la seua il·lusió. Però al poc de temps, va fructificar el camp i varen nàixer els millors bambús de tot el país i del món sencer. Donà la casualitat que aleshores passà el venedor de llavors i al veure-les, les va admirar, va felicitar al llaurador i insistí en que els seus rizomes eren els millors del món com es podia veure de forma molt evident.

I és el que bambú per a créixer necessita fer arrels durant molt de temps. Perquè quan està ben arrelat, ja pot créixer i desenvolupar-se sense por a res.

Pot ser totes i tots hem estat bambú alguna vegada i ens ha costat fructificar. Igual, o més, els passa a les nostres filles i fills, als nostres alumnes, als nostres familiars i als nostres amics i amigues. I la veritat és que s’agraeix que algú estiga al nostre costat quan la llavor es fa bambú, s’arrela i creix.

 (Inspirat en un conte escoltat a Maite Medina que el va sentir de Nélida Zaitegui)

Publicat al LEVANTE-EMV de la Ribera el 21-11-2009

DESCARREGA-TE'L